LA RUÏNA CIRCULAR

 

 

Autores: Proyecto de Albert García-Alzórriz y Pau Marfà. Producción: Laura Baena, Alexandra Beltrán, Yol Bernadó, José M. García, Albert Gironès, Cristina Hernández, Gemma Maldonado, Anna Mansilla, Paula Navajas y Anna Vilamú. Tutores: Núria Gual y Miquel Planas

Agradecimientos: Josep Pere Gil y Raül Álvarez
Patrocinadores: Texsa, Marset y Beneito Faure

Organiza: ICUB. Ayuntamiento de Barcelona y Grupo de investigación  BRAC. Facultad de Bellas Artes. Universitat de Barcelona

Año: 2016 – 11, 12, 13 y 14 de febrero

Lugar: Palau Sessa-Larrard, Carrer Ample, 28, BARCELONA.

Link: llumbcn 

 

Intervención en el Palau Sessa-Larrard  dentro del marco del Festival BCN LLUM  organizado per el Ayuntamiento de Barcelona por las fiestas de Santa Eulalia,  febrer del 2016

 

La ruïna circular

1.

El miratge de la ruïna: quan el moment de la construcció i el de la destrucció són simètrics.

Aquell qui la testimonia irremeiablement es desdobla. S’atansa i constata cristal·litzada la petja del passat. Alhora, intenta la construcció d’un temps que es difracta, el record d’un record, el somni d’un somni…

La significació passa per la projecció de presències que ens apropin a habitar tots aquells temps possibles.

Resulta indiferent si es tracta de memòria o fantasia.

2.

Ençà l’edificació del palau Sessa-Larrard l’any 1778, reemplaçant un palau que datava d’inicis del segle xvi, ha albergat diferents usos i propietaris. Ja sigui per a acollir l’habitatge dels ducs de Sessa o els de Larrard, l’Escola Pia Calassanci, un sindicat, una presó anarquista o essent okupada, l’immoble s’ha modificat en els seus successius usos, tant per qüestions de caràcter funcional com econòmiques, simbòliques o bèl·liques. El denominador comú entre els diferents períodes en els que el palau ha estat habitat es troba en la inevitable situació de ruïna; l’impàs efímer que alimenta tota fantasia del nouvingut, així com fa monument dels vestigis de vivència de qui ja l’ha habitat. Sovint ambdues situacions es donen en la mateixa persona, fet que n’intensifica el miratge.

3.

Actualment assistim a aquest estat de traspàs, el palau Sessa-Larrard està desproveït de qui l’habiti. Queda, doncs, insert en el moment de la ruïna, sotmès a la pertinent especulació de tots els passats i futuribles. És indicat, dins d’aquest context, reivindicar aquest estat; imprescindible tant per a revisar tota acció contemporània com per a rehabilitar aquells projectes del passat que han quedat truncats a dia d’avui. És, a més, una condició en la qual queda en suspensió la linealitat i la jerarquia historicista; escapant a la llum de la memòria oficial afloren les ombres, els relats oprimits, forçats a romandre en l’oblit.

La ruïna del palau Sessa-Larrard no és l’única en actiu a Barcelona. Altres edificis de la Ciutat Comtal estan immersos en la mateixa condició; aquesta es presenta amb diferents rostres, tots ells sotmesos a la revisió i el pronòstic. Això convida a pensar que la comprensió de la ciutat no radica en la lectura acrítica de la successió veloç de les diferents formes de viure-la. En canvi, rau en la capacitat d’atenció davant el dilatat parèntesi que ofereix la inflexió entre usos, en com aquest és susceptible de ser pensat en correspondència amb la complexitat que li és inherent. L’acte incommensurable de projectar totes les formes de viure possibles sobre els vestigis de la ruïna ens apropa, en última instància, a habitar-la.

5.

A continuació s’indiquen una sèrie d’edificis que, juntament amb el palau Sessa-Larrard, serveixen d’exemple per a presentar la constel·lació d’espais d’oportunitat disponibles a la ciutat de Barcelona.

(Agraïm a la cooperativa LaCol la cessió de la documentació gràfica de Can Batlló, així com a la Gina Surià l’accés a la documentació sobre el Taller Masriera)

 

El Bolsín

Plaça de la Verònica, 2

Tiberi Sabater i Carné

1881-1883-

L’edifici del carrer Avinyó havia servit originalment de Casino Mercantil i posteriorment va ser seu de l’escola La Llotja. La manca de manteniment va fer que el 2009 es forcés, per raons de seguretat, el desallotjament de l’immoble. Ençà de l’abandó, està sotmès a un debat decisiu per al futur del model de gestió del patrimoni emblemàtic de Ciutat Vella.

 

Imax Port Vell

Moll de les Drassanes

Jordi Garcés i Enric Sòria

1993-1995-

 

Polèmic des de la seva edificació, l’Imax ha estat un ingredient més del complex d’oci i turístic situat a primera línia de mar del Port Vell. L’any 2014 va cessar l’activitat per motius econòmics, reobrint el debat sobre la seva idoneïtat, tant per l’immens volum cec que imposa al front marítim com pel model d’activitat comercial i d’urbanisme que representa.

 

Can Batlló

Carrer Onze de juny de 2011

Juan Antonio Molinero

1878-1880-

 

Després de veure’s reduïda l’activitat fabril, l’any 1976 Can Batlló és declarat zona d’equipaments, habitatges socials i espai verd, un planejament que mai es va dur a terme. Quasi 40 anys més tard, el 2011, els veïns prenen possessió d’una de les naus amb un equipament públic autogestionat, iniciant un model alternatiu al proposat per l’Ajuntament.

 

Jutjats Municipals de Barcelona

Passeig de Lluís Companys, 1-5

Joaquim Sallés i Joaquim Porqueres

1956-1961-

Els Jutjats Municipals van acollir una intensa activitat fins al trasllat d’aquests a la nova Ciutat de la Justícia. Des de 2006 l’edifici està condemnat a l’enderroc, però el fet que una dècada més tard segueixi dempeus i la singularitat de l’enclavament urbà on està situat conviden a pensar-ne un ús alternatiu que desperti l’edifici i l’activi vers el barri.

 

Teatre Arnau

Avinguda del Paral·lel, 60

Andreu Audet Puig

1894-1903-

 

Inaugurat l’any 1903 en l’edifici que roman avui dia, el Teatre Arnau ha estat un dels actius principals del Paral·lel. Després de passar per diferents mans i usos va tancar portes el 2004. Lliurat de l’enderroc per voluntat popular, és comprat per l’Ajuntament el 2011. Actualment compta amb una plataforma veïnal que en promou la recuperació i el reús.

 

La Monumental

Gran Via de les Corts Catalanes, 749

Joaquim Raspall i Ignasi Mas i Morell

1913-1916-

 

La Monumental deixa de funcionar l’any 2011 amb l’abolició de les curses de braus. La plaça central segueix tenint el caràcter polivalent amb el que antigament havia acollit concerts multitudinaris i actes esportius. Últimament s’ha emprat amb èxit per a esdeveniments efímers esporàdics, fet que en confirma el potencial d’ús respecte la ciutat.


Taller Masriera

Carrer Bailèn, 70-72

Josep Vilaseca i Casanovas

1882-1884-

 

Des que es va edificar, el “temple” de la família Masriera ha allotjat des d’un estudi artístic a un convent, passant per un teatre. Als anys noranta l’edifici s’obre al barri oferint tallers i catequesi per part de les monges residents. Amb el temps s’abandona l’activitat per manca de continuïtat i, finalment, queda deshabitat, tal i com està actualment.

 

Església de la Misericòrdia

Carrer de Montalegre, 4

Magín Rius Mulet

1881-1884-

 

Aquesta petita església en clar estat d’abandó forma part del conjunt arquitectònic de la Casa de la Misericòrdia. La seva localització privilegiada la situa en el punt de mira de la possibilitat de ser rehabilitada com a equipament públic. Actualment comparteix solar amb BioBui(L)t – Espai Txema, un projecte col·laboratiu sorgit del Pla de Buits de 2013.

 

Canòdrom de la Meridiana

Carrer de Concepció Arenal, 165

Antoni Bonet i Castellana

1962-1963-

 

Considerat una obra mestra de l’arquitectura de la segona modernitat, el Canòdrom resta sense ús definit ençà el seu tancament l’any 2006. Després de rehabilitat es va especular sobre un possible ús com a centre d’art, projecte que va quedar truncat amb polèmica inclosa. Actualment, encara clausurat, es preveu allotjar-hi un “viver d’empreses culturals”.

 

Castell dels Tres Dragons

Parc de la Ciutadella

Lluís Domènech i Montaner

1887-1888-

Projectat com a cafè-restaurant de l’Exposició Universal de 1888, s’inaugura com a museu el 1892. Allotja la col·lecció del Museu de Zoologia de 1945 a 2010, any en que es trasllada al Fòrum. La reobertura al públic depèn de la seva restauració, que es preveu llarga i costosa; entretant el seu futur ús queda sotmès a l’especulació i el debat.

Sobre vertices